Clima i energia: CO2

Rellegint les dues primeres entrades u se’n adona que és difícil relacionar els dos conceptes que donen títol a la sèrie: clima i energia. És per això que vaig a escriure aquesta petita entrada per esclarir una mica aquesta petita confusió. També he de confessar que el tema energètic s’allunya molt més del clima del que havia pensat abans d’escriure totes aquestes entrades. Per a la propera sèrie posaré el títol al final.

MERCAT DE CO2 

Imatge que surt en google al buscar “CO2”. Evidentment, el CO2, incolor, no es veu en la foto.

En 2005 i arrel del protocol de Kyoto la UE instaura un mercat de compra-venta de CO2 per tal de reduir les emissions de diòxid de carboni de les empreses europees. Els governs assignaran a les empreses uns permisos d’emissió de CO2 en funció de la productivitat de cada empresa. D’aquesta manera s’esperava que les empreses adequaren els seus sistemes de producció per tal de no sobrepassar la quantitat de CO2 que tenien assignada, ja que de excedir-se haurien de comprar drets de emissió (que a dia de avui es venen a 6.8 €/Tn). Per contra, les empreses que no esgotaren la seva quota d’emissió podrien vendre els seus drets sobrants i així obtenir un benefici al fer un esforç per evitar “contaminar” amb el maligne CO2.

A primera vista, i sense entrar a valorar el fet de que s’intente reduir les emissions de CO2 com a forma de salvar el món, sembla un bon mètode per disminuir la producció de diòxid de carboni. Però des del principi van sorgir problemes. Entre 2005 i 2007, primera etapa del sistema de comerç de drets d’emissió, la UE adjudica massa permisos (però massa, massa) i la tona de CO2 acaba a preu zero, degut als desorbitats excedents de drets d’emissió. Així, en 2008 la UE rebaixa notablement la quantitat de drets d’emissió que els governs han de repartir entre els seus sectors industrials. Ara el problema és diferent: degut a la crisi econòmica, la producció en general baixa substancialment i per tant també ho fa l’emissió de CO2, de mode que a Espanya les empreses obtenen globalment un benefici de 400 milions d’euros venent el seu sobrant en drets d’emissió. Diners gratis, com aquell que diu, mira que bé.

Per tal de no complicar més l’assumpte no parlarem de l’especulació que ha nascut al voltant d’aquest mercat. Però ja ens ho podem imaginar quan estem venent l’aire, negoci gratuït, ja es sap.

Ara entrem en el tema que ens interessa, el energètic. Parlàvem de que en època de crisi  les emissions han disminuït. Cal diferenciar entre els sectors purament industrials (cimenteres, siderúrgia, paper…) de la indústria elèctrica. Mentre que els primers han venut el sobrant de CO2 (han venut drets que possiblement els han fet falta a posteriori), les elèctriques no noten de la mateixa forma la crisi. La seva producció s’ha mantingut relativament estable, i per tant les seves emissions han superat els permisos dels que disposaven i per tant, s’han vist obligades a comprar drets d’emissió. Concretament, en 2008 el govern adjudicà a les elèctriques permisos per 64.91 milions de tones, mentre que la seva producció final fou de 88.7 tones. És evident que per les elèctriques el negoci del CO2 no és tant bonic. Tot i necessitar comprar drets d’emissió en 2008, la quantitat de CO2 emesa fou un 16% inferior a l’any anterior.

Aquesta baixada en les emissions de CO2 no és més que una resposta econòmica al naixement d’aquest permisos. Les elèctriques van abandonant el carbó i el petroli -que emeten molt de CO2- i els substitueixen per gas, que n’emet menys (com podem veure en el primer article de la sèrie). A més, les renovables experimenten una crescuda important, en part perquè no emeten CO2, i en part (en una grandíssima part) pel negoci que significa allò renovable a partir del Real Decret 661 de 2007, com veurem més endavant.

CO2

Llegeixo el escrit superior i sembla que tot respon a les normes que la lògica imposa. Pareixen mecanismes més o menys encertats. Però el problema és de base. S’està primant a les empreses que presumiblement contaminen menys. Dic presumiblement perquè quan parlem de contaminar mai ens podem referir al CO2. No és un contaminant. Ja ho vam tractar ara fa més de 2 anys aquí. Faig un copy-paste des d’aquella entrada: “el CO2 és un gas incolor, inodor, invisible i en les quantitats que el trobem a l’aire no és per res tòxic”. Sembla per tant absurd instaurar un sistema per regular les emissions de un gas no contaminant, sobretot tenint en compte que adjacent a qualsevol mercat apareix l’especulació.

Ah, però espera, és que el CO2 és el responsable del canvi climàtic, el mateix que ha aconseguit mantenir la temperatura estable els últims 10 anys tot i l’augment de CO2 global.

A la propera entrada i com prometia al final del segon article de la sèrie, parlarem del negoci de les renovables. Era necessari relacionar una mica clima i energia.

Continueu llegint l’últim article de la sèrie: el dèficit de tarifa i l’escàndol fotovoltaic

vilmeteo
Segueix-me

vilmeteo

VilMeteo.es és un projecte de David Marenyà, ambientòleg i aficionat a la meteorologia. També emprenedor i consultor SEO per compte propi.
vilmeteo
Segueix-me

2 comentarios en “Clima i energia: CO2

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *