Clima i energia: dependència energètica

En l’anterior article de la sèrie Clima i energia fèiem una introducció al model energètic espanyol. Descobríem els diferents actors en la producció energètica a Espanya i la part que correspon a cadascú actualment. Ara tractarem el tema de la dependència energètica.

DEPENDÈNCIA ENERGÈTICA

Quan es parla de dependència energètica es parla del grau de necessitat d’una economia d’importar els recursos primaris dels que no disposa per a la producció d’energia. És a dir, parlem del gas, petroli o urani que importem (ja que no tenim jaciments) i que  fan funcionar algunes de les nostres centrals energètiques.

 A dia d’avui el nivell de dependència energètica espanyol es situa molt lluny de la mitjana europea, sent Espanya un dels països més dependents de al UE. Actualment la dependència espanyola es xifra en 73.9%. La diferència amb la mitjana europea (50%) és abismal.

Les dades són de 2008. Sols alguns països, en la major part dels casos insulars o de mida molt petita, superen Espanya en grau de dependència energètica: Irlanda, Xipre, Luxemburg, o Malta. Itàlia i Portugal també es troben en el grup de països amb poca capacitat d’autoabastiment energètic. Com podem comprovar, el únic estat que és sobradament independent en matèria energètica és Dinamarca i la explicació es senzilla, gairebé el 90% de la producció energètica és renovable, en aquest cas eòlica sobretot, hidràulica i mareomotriu. El vent o  l’aigua son recursos ben distribuïts a Europa.  

Hem de apuntar que no es sol considerar com susceptible de ser inclosa en el càlcul de dependència energètica la energia nuclear a Espanya. I no perqué disposem de mines d’urani, però la escassa freqüència amb la que s’ha de recarregar el combustible de les nuclears i la poca quantitat necessària les separa de la producció elèctrica per gas o fuel.

A l’esquerra tenim l’evolució del grau d’autoabastiment a Espanya, és a dir, el contrari del grau de dependència energètica.

Notem un gran salt entre els anys 1975 i 1985, segurament impulsat per l’auge de l’energia nuclear, que com hem dit abans, figura en la llista d’autoabastiment tot i tenir que importar el urani que les fa funcionar. Posteriorment i fins 2008 la dependència ha anat augmentant. En un primer lloc la moratòria nuclear aprovada pel govern de Felipe Gonzalez suposà un dur impacte per la energia nuclear, aturant-se les obres de 7 projectes nuclears ja iniciats. Aquesta moratòria apareix abans del accident de Chernobil, degut a la habitual (i desmerescuda) impopularitat de les centrals nuclears. L’augment de la dependència energètica no fou l’única conseqüència. La suspensió del projectes nuclears suposaren la pèrdua de quasi 5.000 milions d’euros per al sector energètic, que perdona però no oblida i en 1997 s’aprova un decret pel que es permet a les companyies elèctriques cobrar un extra per tal de recuperar aquella inversió nuclear. Fins 2020 seguirem pagant aquella decisió, que no és el moment de valorar-la.

Finalment, en 2009 i 2010 notem un descens en la nostra dependència exterior. L’augment exponencial en el nombre de MW instal·lats d’energies renovables són els culpables d’aquesta baixada. Sense dubte disminuir la dependència energètica és una qüestió important per a Espanya i més en el marc actual on el preu dels combustibles fòssils no deixa de pujar i que posa en dubte la viabilitat de un sistema tan depenent de les importacions energètiques. Les energies renovables són, sobre el paper, una bona forma de aconseguir-ho. De fet, a tenor de les dades que estem comentant, així s’està aconseguint. Però, a quin preu?

Resulta que l’enorme creixement del sector renovable ha estat una estafa per les butxaques del contribuent i del consumidor d’electricitat. En la meva opinió, veig lícit i necessari subvencionar les energies renovables si volem emprendre un camí cap a la independència energètica i de passada invertir en tecnologia nacional que posteriorment podria ser exportada. Inclòs pot ser que genere feina. Però el que ha ocorregut amb les primes a les renovables és un malbaratament que, digueu-me malpensat, ha acabat enriquint (més) a alguns quants amics del poder que sobtadament s’han interessat per les renovables. I no és per a menys, ja que primes de fins el 800% són un gran negoci, a veure qui és el que pot aconseguir aquestes rendibilitats amb el seu negoci. A més, no sols són primes desorbitades, sinó que si l’objectiu d’aquestes primes era arribar als 400MW de potència instal·lada en solar fotovoltaica (la renovable més primada), finalment s’ha arribat als més de 3000 MW que han entrat en les assginacions, que prometien un lucratiu negoci de fins a 25 anys.  D’aquesta manera ens dirigim a la independència energètica, a costa del contribuent, el consumidor i enriquint a alguns especuladors que pensaven que amb l’explosió de la bombolla immobiliària se’ls havia acabat el negoci.

Aquest últim punt, el de les primes a les energies renovables serà el que tractarem en profunditat en la pròxima entrada de la sèrie.

Continueu llegint la tercera entrada: CO2

vilmeteo
Segueix-me

vilmeteo

VilMeteo.es és un projecte de David Marenyà, ambientòleg i aficionat a la meteorologia. També emprenedor i consultor SEO per compte propi.
vilmeteo
Segueix-me

2 comentarios en “Clima i energia: dependència energètica

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *