Estrats

cirrostratus undulatus

Altura: són núvols de baixa altura, i la seva base pot estar des de la mateixa superfície fins a uns 2.000 metres d’altura.

Definició: els estrats, del llatí stratus, són un tipus de núvols que com el seu nom indica són estesos, allargats, amb més ampària que altura.

Formen una capa nuvolosa gris i bastant uniforme, encara que poden presentar-se de forma fragmentada. Estan composats per, generalmente, gotetes d’aigua, i sols quan estan més desenvolupats poden contindre cristalls de gel.

Rarament deixen veure a través el sol o la lluna, encara que no és excepcional.

Formació: al contrari que ocorre amb els cúmuls, els estrats es poden formar quan es produeix un refredament de les capes baixes de la troposfera. Açò facilita la condensació i la formació d’aquests tipus de núvols. És habitual que les boires superficials, en ascendir, donen lloc a stratus.

Efectes meteorològics: poden donar lloc a pluges i plugims que poden arribar a ser persistents en el temps. A més, com hem dit, els estrats es poden formar a ras de terra i dificulten la visibilitat, sobre tot ocorre en zones de muntanya.

Espècies i varietats

1. Stratus

a. Stratus orogràfics

En aquest cas els estrats es formen al alcançar el punt de condensació, ja en el cim de la muntanya.

Els estrats orogràfics es formen quan una massa d’aire humit ascendeix per la vessant d’una muntanya o altre element orogràfic, empentada pel vent, i amb la baixada de temperatura corresponent amb l’altura arriba a la temperatura de condensació.

Per tant, necessitem una massa d’aire humit així com accidents orogràfics, normalment muntanyes i serralades. La primera de les condiciones sol complir-se quant més a prop de la costa, millor. La segona, pot donar-se més a l’interior, ja que es necessiten muntanyes o relleus de al menys 150 metres, cosa que, si mirem el litoral mediterrani de la península, en trobem molts d’exemples.

Si la massa d’aire és molt humida, aquests estrats orogràfics es formen abans d’arribar a la zona més alta de l’accident orogràfic causant de l’ascens de la massa d’aire. Per la seua banda, el resultat és el de uns núvols allargats i que es mantenen estacionaris a determinada altura. De fet, solen formar-se a una altura determinada en funció de les condicions locals, i solen dissipar-se al passar a la zona de sobrevent. En el cas de que la humitat siga molt alta, poden formar núvols més desenvolupats que passen a sobrevent i s’allunyen uns quants kilómetres.

 

b. Stratus fractus

stratus fractus

Aquests stratus fractus són ben fàcils de confondre amb els cumulus fractus, però sempre els cumulus creixen més en vertical que els stratus.

Igual que ocorre amb els cumulus fractus, els stratus fractus també son petits i fragmentats, la major part de les vegades signifiquen dissipació. Es diferencien dels cumulus fractus perquè són més obscurs i a més tenen menor dimensió vertical, característica comú als estrats.

2. Altostratus

Entrem ara en un altre tipus de nuvols amb característiques pròpies, però amb moltes semblances amb els estrats. De primeres, els altostratus els trobem a més altura, són núvols mitjans i les seves bases es formen entre 3.000 i 4.000 metres d’altura.

Es presenten com un mantell nuvolós de color gris, amb un aspecte estriat, fibrós o uniforme.  Están formats per gotetes d’aigua i cristalls de gel, encara que també poden haver-hi flocs de neu en suspensió.

Es formen normalment quan una gran massa horitzontal s’eleva lentament fins a nivells mitjans-alts de la troposfera.

A nivel meteorològic ens diuen que no tardarà en ploure, i de convertir-se en nimboestrats la pluja està assegurada i pot ser persistent.

a.Altostratus translucidus

altostratus translucidus

Aquests altostratus translucidus fan honor al seu nom i deixen veure el sol. Sense halos, això sí.

El seu nom no oculta massa la raó del mateix: són suficientment translúcids com per deixar veure a traves dels mateixos els astres, el sol o la lluna. Son poc espessos i no provoquen precipitació, a priori. No creen cap tipus de halo quan el sol o la lluna estan darrer d’ells.

b. Altostratus opacus

altostratus opacus

La capa uniforme de núvols grisos és la de altostratus opacus, y tant opacus que no deixen veure el sol.

Són suficientment espessos com per ocultar per complet el sol o la lluna.

 c. Altostratus duplicatus

altostratus duplicatus

S’aprecien dos nivells de nuvols altoestrats, que conformen els stratus duplicatus. És comú veure els altostratus duplicatus en forma lenticular, és a dir, altostratus lenticularis duplicatus.

Aquesta espècie d’altoestrats es caracteritza per estar composta per 2 capes de núvols superposades, que en ocasions es poden mesclar. Són un tipus de núvols que poden produir lleugeres pluges o neu.

d. Altostratus undulatus

altostratus undulatus

Els altostratus undulatus apareixen formant ondulacions com aquesta, no deuen confondres amb els altocumulus undualatus.

Com el seu nom indica, el que caracteritza als altostratus undulatus és el seu aspecte ondulat. Aquesta ondulació es produeix en capes fines d’altostrats quan dues masses d’aire es mouen una damunt de l’altra a velocitats diferents. Açò produeix un roçament, unes turbulències, i finalment fa que la massa d’aire que forma l’altostrat ondulat es moga com si es tractés d’una onada, conferint el aspecte característic.

e. Altostratus radiatus

altostratus radiatus

No és fàcil de veure aquest tipus de núvols, molt menys comuns que els seus cosins els cirrus radiatus, que es formen a gran altura, mentre que els altostratus radiatus ho fan a mitja altura.

Els altostratus radiatus es caracteritzen per formar una espècie de bandes que convergeixen en algun punt de l’horitzó. Acostumen a ser bandes amples, com a la foto, i que no debem confondre amb els cirrus radiatus.

3.Cirrostratus

De nou parlem d’un tipus propi de núvols, que comparteix les característiques bàsiques dels estrats: són amples i poc desenvolupats verticalment. Això sí, els cirrostratus els trobem, com veurem quan parlem dels Cirrus, a gran altura.

Apareixen entre 7.000 i 8.000 metres d’altura, i acostumen a formar un vel de núvols blancs o translúcids, que no aconsegueixen, per més que tapen el cel per complet, evitar l’arribada de llum solar. Quan algun astre, el sol o la lluna, estan darrere dels cirrostratus apareixen, o solen apareixer, halos.

Per la seva altura els cirrustratus  estan conformats per cristalls de gel en suspensió. Sabrem que es tracta d’aquest tipus de núvols sempre i quant per més tapat que estiga el cel per aquest tipus de núvols, els objectes de terra sempre faran ombra.

Aquests cirrostratus poden ser els precursors de l’arribada d’un front càlid, d’una pertorbació i per tant si veiem que arriben des d’una dirección concreta i va aumentant el seu número, podem pensar que en les següents hores empitjorarà l’oratge, ja que la seva formació es sinònim d’augment de la humitat en altura.

a. Cirrostratus fibratus

cirrostratus fibratus

Són molt vistosos i fotogènics. Els seus filaments blanquinosos són la característica principal.

Comencem per aquest tipus de cirrus d’aspecte fibrós. Són núvols separats o bé formen un fi vel de núvols d’aspecte filamentós. Solen estar agrupats de forma rectilínia, però també poden formar corbes però mail fan forma de ganxo.

Mai poden crear precipitacions.

b. Cirrostratus nebulosus

cirrostratus nebulosus

Veiem el vel lletós que formen els cirrostratus nebulosus, així com l’halo, aquest fenòmen òptic que produeix la llum del sol quan atravessa els cristalls de gel dels cirros. A part, veiem estel·les d’avions.

Són un tipus de cirrostratus que formen un vel de núvols molt fi, tant que a vegades és ben difícil assegurar si el cel està completament clar o hi han cirrostratus nebulosus. Són el tipus de cirrus més propensos a formar halos solars o llunars.

c. Cirrostratus duplicatus

cirrustratus duplicatus

Es tracta de cirrostratus fibratus, però si ens hi fixem, i ha dues capes superposades. Serien, pertant, cirrostratus fibratus duplicatus.

Com és habitual en les varietats duplicatus, és difícil arribar a diferènciar clarament si estem davant de dues capes de núvols superposades. Quan trobem dues capes, una damunt de l’altra, de cirroestrats, estem davant de cirrustratus duplicatus.

d. Cirrostratus undulatus

cirrostratus undulatus

Apreciem clarament les ondulacions dels cirrostratus undulatus. Per baix, alguns cúmuls, probablement cumulus humilis en creixement.

Com el propi nom sugereix, són uns cirrostratus que presenten lleugeres ondulacions, que solen estar molt juntes entre sí. Són més fàcils d’apreciar a l’alba o al capvespre, i les seves ondulacions són molt més subtils que les dels altostratus undulatus que descrivíem a dalt.

4. Nimbostratus

nimbostratus

L’aspecte grisenc i amenaçador dels nimbostratus es característic en situacions de pluja, que pot ser persistent.

Últim tipus de núvols amb característiques d’estrats que tractarem en aquesta entrada. Es considera un tipus de núvols mitjà, tot i que pot abarcar des de zones baixes fins a zones altes. La seva base es sol situar entre 1.200 metres i 2.000 metres, mentre que la part superior pot arribar ben amunt.

Són, generalment, de gran extensió i espessor, cosa que els confereix el característic color gris, ja que no deixa passar la radiació solar. Els nimbostratus estan composats per una mescla de partícules sòlides i líquides, gotetes d’aigua, cristalls de gel i flocs de neu en suspensió.

Meteorològicament parlant, solen formar-se per acció d’un front càlid. Són el tipus de núvols que provoca les pluges més persistents, que poden durar hores, i a més poden arribar a tenir intensitats entre moderada i forta.

 

vilmeteo
Segueix-me

vilmeteo

VilMeteo.es és un projecte de David Marenyà, ambientòleg i aficionat a la meteorologia. També emprenedor i consultor SEO per compte propi.
vilmeteo
Segueix-me

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *